Andreu Mitx

Quan en Sergi Corbera em va explicar el seu projecte, i em va resumir l'obra de
seguida vaig veure que l'escenografia no podia ser figurativa. Tot plegat era molt
conceptual. L'acció de l’obra transcorre al buit, per tant no calia representar un espai sinó
un no-espai. Els protagonistes es troben mig nus en un lloc immaterial. Inevitablement,
per defecte cultural jo ho vaig associar al cel, tot i que no necessàriament ha de ser així.
El que si que tenia clar, és que al igual que el cel, aquest no-espai havia de tenir una
sèrie de característiques. Vaig fer una llista d'adjectius: inmaterial, vaporós, flotant,
suau, indefinit, canviant... blanc.
La obra conté un gran nombre de flashbacks, on els protagonistes es transporten a espais
reals i on es requerien certs elements d'atrezzo: una moto, una canoa, un llit... Hi hauria
d'haver formes corpòries que ajudessin a representar aquests elements. D’aquí va sorgir
el concepte dels mòduls poligonals. La idea era la de crear caixes blanques, tant lleugeres
per moure-les com resistents per recolzar-s'hi. La opció més factible era la forma
rectangular, però pensava que en el buit serien massa rectes, sòlides i "pesants".
Després de diversos estudis i dibuixos, finalment em vaig decidir per quatre mòduls de
formes proporcionals, amb cinc cares planes i una corba. Al ser idèntics permeten
acoblar-se entre ells, fer simetries, i altres recursos formals.
La idea d’introduir una corba en aquests mòduls ha estat definitiva. Ha arrodonit el meu
concepte d'escenografia i n'estic satisfet.
La corba no només dóna molt joc formal, sinó que atorga als mòduls tots els adjectius
abans esmentats. Converteix els mòduls en trossets del buit, fragments de núvol que els
personatges han trobat per l’espai. Són com bocins de memòria amb la que els
personatges seran capaços de reconstruir els seus records.